Hui he anat a dinar amb Vijaya. Com no podia ser d’altra manera, m’ha dut a un restaurant indi. El dinar estava bo (m’ha dit que no estava picant i tenia raó). M’ha recomanat per a beure una espècie de batut de mango, que estava molt bo, i durant el dinar m’ha dit que si em picava l’arròs amb cigrons (i alguna cosa més) que em beguera el suc perquè no em picara tant la boca.
Tots els dies aprenent alguna cosa. O dos.
Ahir vam anar a empadronar-se a l’Ajuntament d’Altona (un barri d’Hamburg). Mentre Cristina estava tractant amb l’estricta burocràcia alemanya, jo estava intentant que els xiquets no desmuntaren la sala d’espera.
Notava que la gent em mirava, tot i que ací són prou permisius amb els xiquets (és normal que facen soroll: són xiquets). Al momentet ve Cristina: “Els xiquets poden jugar allí”. Efectivament, vaig mirar un racó on posa Spiellen. Vos imagineu que hi haja una sala per a que els xiquets juguen en un ajuntament pel País Valencià? Ací en tenen una. Curiós, si més no.
Be, ja estem empadronats. Ara cal anar a la Jugendamt per a demanar plaça per a l’escoleta dels xiquets. Per a Marc no hi ha problema, però per a Guillem, que encara no té els 2 anys, hem de justificar que estem fent feina o estudiant. Si no, no podrà anar a l’escoleta fins els dos anys. Crec que en aquest país pensen molt en els xiquets: “un menor de dos anys amb qui millor pot estar és amb els seus pares, però si no pot ser, li donarem lloc a una escoleta”.
No escric amb accents perque tinc un teclat angles.
Hem anat a dinar a un lloc on venien pizza al pes. Demanes el tros que vulgues, de moltes pizzes que tenen (quasi totes amb verdura), t’ho pesen i t’ho menges. Tot molt rapid, aixi acabem abans de treballar 🙂
No busqueu l’entrada del primer dia de feina, que no la trobareu!
Ahir vam acabar cansats: va fer bon dia i vam aprofitar per a passejar per Altona. Vam acabar tots moooooolt cansats.
La feina està bé, però ara estan preparant un nou vaixell i anem un poc de cul. Fins i tot la propietària de la casa, que és un sol, es va estranyar que el primer dia em féren anar a treballar. Hui m’he sentit un poc més útil, perquè ja estic fent coses “de trellat”.
En l’empresa hi ha molt bon ambient. A mi m’ha tocat estar amb els frikis (comptant a Pau). Una de les coses bones que té, és la llibertat d’horari: hem de fer 8 hores, però com vulgam. Per exemple: arribe a les 8, parem mitja horeta a dinar en algun dels restaurants que hi ha prop (dinem un plat i begude per uns 8-9€ i n’acabem tips), i cap a les 5:30 cap a casa. Jo visc relativament prop, i en uns 15 minuts arribe en autobús.
Hui, que ha eixit un dia plujós, Cristina ha anat amb el xiquets a comprar i pegar una volta xicoteta. Ens hem comprat un paraigües, al que segur que li treurem molt de profit. Dues frases del gerent, que ens ha dit mentre ens duia a casa: si en Hamburg deixarem de fer coses a l’aire lliure per la pluja, no faríem res. I també: hi ha un dit alemany que diu que no hi ha mal temps, sinó mal abric.
Bona nit, que hui estem cansats i ací no coneixen les persianes.
Si l’acomiadament ha estat genial, l’arribada no podia estar millor. Han vingut Joan i Pau a arreplegar-nos, i Carles i Maria a fer-nos la visita.
En baixar de l’avió la primera sensació ha estat de tranquilitat. L’aeroport és molt silenciós (la ent no crida com en Alacant), ja no teníem els nervis de volar, i encetem la nova vida amb ganes.
La cosa ha canviat a l’horta d’agafar el taxi: ningú volia pujar-nos. Anàvem els 4 amb els meus dos germans, amb 4 maletes, 3 bosses de mà i el carro. Al final Cristina ha posat ordre: “Quin és el problema?” (En alemany, clar) i ens hem repartit en dos taxis (un xiquet en cada) i tot solucionat. Al final hem arribat a casa com si no hagués passat res, excepte per les frenades brusques del nostre taxista que ens han permès veure el parabrises des de ben prop.
La casa… Ai, la casa… Molt millor del que ens esperàvem. Pau i Joan havien vingut abans a deixar alguna cosa per menjar i ens havien enviat algunes fotos. Però és que la casa no té res a veure amb les fotos. És gran: menjador, habitació al costat del menjador amb taula per a menjar, dues habitacions, canviador, cuina i bany. I balcó. Té també un jardinet, però i que ha fet un temps explèndid, no hem baixat.
Fins i tot tenim Internet 🙂
Demà de bon matí se n’anem cap a la nova casa.
Com que no hem tingut massa temps, Cristina i jo volem despedir-se de tots els que no ho hem pogut fer personalment.
Trobar pis en Hamburg és molt difícil. Per a que et concedisquen un apartament, has de presentar les nòmines i un certificat del banc com a que no tens deutes. Però per a tenir un compte en el banc, cal estar empadronat…
Jo suposava que per a una empresa relativament gran no seria tan complicat, però em van escriure dient que era difícil però que estaven buscant-ne.
Ahir Pau em va dir que ja n’havien trobat un. El contracte permet que visquen 3 persones, pero com el 4t inquilí es un bebè d’un any l’amo ha acceptat.
Mon pare diu que els alemanys són molt maniosos 😉
Se n’anem a Hamburg. He trobat feina. Bé, hauríem de dir que el meu germà m’ha trobat feina 😉
Tot va començar un poc en broma. L’oferta que buscàvem era treballar des d’ací per als alemanys, però calia una persona allí. Després d’una broma de Pau (un company se’n va anar a Dinamarca a estudiar i em va dir que si volia anar el dilluns a treballar) va fer que Cristina i jo ens plantejàrem anar-se’n. Després de pensar-ho molt, vam decidir anar endavant.
Després de fer una entrevista telefònica i una espècie d’examen (test task, li diuen), volien que anés a treballar en setembre. I “en ello estamos”.