Com ací hi ha molts arbres, i ara els cauen les fulles, es fan estampes molt xules. En una entrada al facebook de Cristina podeu veure com els xiquets “nadaven” en les fulles.

Vos deixe unes fotos del nostre carrer, de la parada d’autobús que agafe quan vaig a treballar i d’un caminet que hi ha a la vora de la parada del metro.

Seguim amb la sèrie de cotxes curiosos!

Avui vos porte un model de Volvo. No sé quin és, així que si algú és fan de Volvo i el coneix, molaria que em diguéreu quin model és (editat: Com bé apunta Mario, és un Volvo 122)

D’eixos cotxes hi ha més d’un pel carrer, com podeu comprovar en les fotos:

A petició del meu germà Pau, vaig a fer l’entrada del Mig Any. Volia fer-la fa temps, però mai trobe un momentet per a sentar-me. Comencem pel principi…

Fa més o menys mes i mig que ens n’hem anat, i no tenia intenció d’anar a Mig Any. Fins que els companys “Emirs” han començat amb els Whatsapp i els correus… Es veu que em vaig posar tan nerviós que Cristina em va dir: “Ves-te’n!”. Vaig estar fent números i buscant vols, i Amara (la mestra de Guillem) li va dir a Cristina que estava la possibilitat d’anar amb Ryanair des de Bremen. Ale, ja tenia vol.

Els de Ryanair ho tenen ben muntat: hi ha un autobús des d’Hamburg fins a l’aeroport de Bremen a posta per a quan hi ha vols de Ryanair. Tardes 90 minuts, però arribes en temps de sobres per a facturar maletes i pegar un mos abans de pujar a l’avió.

Jo, com que soc un histèric i no sabia on estava l’estació d’autobusos (ZOB), vaig arribar dues hores abans. Vaig aprofitar per a conéixer un poc el centre, i cap a les 12:00 vaig tornar a l’estació perquè l’autobús eixia a les 12:35. Damunt l’autobús vaig fer la siesta del borrego.

Una vegada en Bremen, vaig aprofitar per a “explorar” el terreny. La terminal de Ryanair és diminuta, així que una hamburguesa en el McDonalds de fora i prou. A esperar.

En l’avió em vaig seure darrere de l’ala, i el soroll del motor era molt molest. Ni tan sols podia sentir la pel·lícula que em vaig posar en l’iPad amb el volum a tope. Vaig aprofitar, també, per a fer una altra siesta.

En Alacant estaven els meus pares esperant-me, i vam anar directes cap a Alcoi: en el Calderón teníem la presentació del Capità, i ja que havia tornat no m’ho podia perdre. La veritat és que entrant a Alcoi no vaig tindre una sensació especial d’alegria: com que feia menys de dos mesos que me n’havia anat i havia sigut un viatge tan pesat, tenia més una sensació de gossera que d’alegria.

El dissabte va ploure. Ací feia un temps de collons, i jo me n’havia anat a un poble on estava plovent… Pel matí vam esmorzar en la filà (en els Benimerins, no els Gusmans) i després vaig aprofitar per a anar a medir-me el cap (per al turban) i els peus (per a… les sabates!). Després tornar a dinar a la filà i, com va eixir el sol, vam aprofitar per a anar a la Glorieta.

A les 5, més o menys, vam arribar a la Glorieta i vam començar a fer l’olleta. No hi havia manera d’encendre el foc, fins que algú va anar a per gasolina i pastilles per encendre foc. Així sí!

Lo roïn del mig any és que la Glorieta estava buida i jo volia veure a molta gent que al final no vaig veure 🙁 No va passar res, perquè per la nit vaig tornar a veure molta gent en el Zoo Loco. Pràcticament tots em preguntaven que si estàvem bé: “sí, fins i tot teníem dos mesos de prova i hem decidit quedar-nos”. La veritat és que s’està molt bé, i per una senzilla raó: les normes es segueixen (fas les hores que toca per a treballar, són puntuals, respectuosos …)

L’endemà no vaig dormir molt. No és que estaguera nerviós, és que havia begut “un poquet” de café. El viatge de tornada va ser més curt, però vaig arribar a casa a la 1 de la nit.

En general el viatge va estar bé. Una polaca amiga d’Ernesto em va preguntar si havia valgut la pena vindre des d’Hamburg. Li vaig contestar que sí. Em vaig alegrar molt de veure a tota la gent. Em vaig alegrar també perquè molta gent em preguntava per Alemanya perquè ens seguia en el blog. També em vaig alegrar de menjar sobrassada 😉

Quant al viatge, crec que és una pallissa. A mi no em va costar tan barat, i és que es veu que l’estiu no ha estat molt calent i com que els alemanys tenen ganes d’anar a zones més càlides, els viatges estan molt cars. Amb aquests preus, val la pena volar amb Air Berlin, que et deixen dur una maleta i damunt et donen menjar en l’avió (i no vas tan apretat).

Segur que m’he deixat alguna cosa, però és que la memòria i l’alcohol no són bons companys…

Este cap de setmana van vindre els meus pares a fer-nos la visita. Ja feia més d’un mes que no veien els seus nets, i moltíssim més que no veien el seu fill mitjà. Els vam ensenyar un poc Hamburg: els parcs on juguen els xiquets, el centre, el llac, alguna que altra cerveseria…

I com era d’esperar, Cristina i jo vam aprofitar per a eixir a sopar per la nit. Encara no havíem eixit per la nit i no coneixíem res d’Hamburg fora de les coses que es poden anar amb xiquets. Hi ha coses molt curioses: ací sí que es pot beure pel carrer i fumar dins dels pubs (si no es serveix menjar). De totes maneres, el que resulta més curiós és que per la zona de Reeperban no es pot ni beure en botelles de vidre, ni dur bats de bèisbol ni pistoles. En serio.

En Hamburg hi ha gent de molta pasta. Només el nostre pis, per exemple, costa 1.500€ al mes. El meu cap, diu que és impossible viure amb 30.000€ a l’any. Ací et canses de veure Porsche, Audi i BMW de gama alta. També hem vist algun Ferrari, un Bentley Continental i un Aston Martin DB7 (crec). Hi ha tants cotxes cars, que al final la gent opta per lluir d’una altra manera: cotxes antics o “raros”.

Cotxes antics n’hi ha un cabàs. Són cotxes que veus eixir de garatges de cases en llocs bons de la ciutat, i que estan molt ben cuidats. Són cotxes de col·leccionista, però que es gasten. He vist un Mustang de l’any de la picor, un Saab que pareixia una nau espacial de l’any de la picor, i molts altres cotxes que no he sabut reconéixer.

He decidit intentar fer fotos a tots, i anar penjant-les a mesura que puga. Hui començarem per un dels cotxes més estrambòtics que m’he trobat: un cotxe de policia de California.

Ací no es gasten les sirenes roges (com les dels bombers i ambulància de casa), ací tots els vehicles d’emergència duen sirenes blaves. Supose que a aquest li l’han posada roja a posta.

El dissabte va eixir plovent, i vaig pensar: “per fi un dia que ens quedarem a casa!”. Pos no.

Tocava provar un dels espais que hi ha per a jugar en interior: Rabatzz. És com un dels parcs de boles, però a lo gran, i on els majors també poden participar en algunes atraccions.

Tenen fins i tot unes barquetes dins d’una piscina on els xiquets poden nedar, un restaurant per a fer-se pizza o salxitxes, un tobogan que per a tirar-se has de pujar al segon pis, i un munt de coses més.

La veritat és que ho tenen ben pensat per a quan fa mal temps 🙂

No fa gaire temps que estic ací, però tinc la impressió que hi ha una cosa que els alemans no soporten i és escoltar plorar a un xiquet:  el plor dels xiquets és atés ràpidament. Ahir a l’escola de Guillem va passar una cosa que em va resultar si més no,  curiosa: una xiqueta, Milla, va anar a escola després d’una setmana de vacances i com sol passar, es va passar una bona estona plorar. Al cap de mitja hora la mestra va decidir telefonar al pare per a que l’arreplegarà ja que la xiqueta no volia jugar amb els altres xiquets i si la xiqueta no volia estar allí, hi havia que respetar-ho. Curiós, no?

Hola

he actualitzat la imatge que adorna la capçalera d’aquest blog: és l’entrada de la nostra casa.