A petició del meu germà Pau, vaig a fer l’entrada del Mig Any. Volia fer-la fa temps, però mai trobe un momentet per a sentar-me. Comencem pel principi…
Fa més o menys mes i mig que ens n’hem anat, i no tenia intenció d’anar a Mig Any. Fins que els companys “Emirs” han començat amb els Whatsapp i els correus… Es veu que em vaig posar tan nerviós que Cristina em va dir: “Ves-te’n!”. Vaig estar fent números i buscant vols, i Amara (la mestra de Guillem) li va dir a Cristina que estava la possibilitat d’anar amb Ryanair des de Bremen. Ale, ja tenia vol.
Els de Ryanair ho tenen ben muntat: hi ha un autobús des d’Hamburg fins a l’aeroport de Bremen a posta per a quan hi ha vols de Ryanair. Tardes 90 minuts, però arribes en temps de sobres per a facturar maletes i pegar un mos abans de pujar a l’avió.
Jo, com que soc un histèric i no sabia on estava l’estació d’autobusos (ZOB), vaig arribar dues hores abans. Vaig aprofitar per a conéixer un poc el centre, i cap a les 12:00 vaig tornar a l’estació perquè l’autobús eixia a les 12:35. Damunt l’autobús vaig fer la siesta del borrego.
Una vegada en Bremen, vaig aprofitar per a “explorar” el terreny. La terminal de Ryanair és diminuta, així que una hamburguesa en el McDonalds de fora i prou. A esperar.
En l’avió em vaig seure darrere de l’ala, i el soroll del motor era molt molest. Ni tan sols podia sentir la pel·lícula que em vaig posar en l’iPad amb el volum a tope. Vaig aprofitar, també, per a fer una altra siesta.
En Alacant estaven els meus pares esperant-me, i vam anar directes cap a Alcoi: en el Calderón teníem la presentació del Capità, i ja que havia tornat no m’ho podia perdre. La veritat és que entrant a Alcoi no vaig tindre una sensació especial d’alegria: com que feia menys de dos mesos que me n’havia anat i havia sigut un viatge tan pesat, tenia més una sensació de gossera que d’alegria.
El dissabte va ploure. Ací feia un temps de collons, i jo me n’havia anat a un poble on estava plovent… Pel matí vam esmorzar en la filà (en els Benimerins, no els Gusmans) i després vaig aprofitar per a anar a medir-me el cap (per al turban) i els peus (per a… les sabates!). Després tornar a dinar a la filà i, com va eixir el sol, vam aprofitar per a anar a la Glorieta.
A les 5, més o menys, vam arribar a la Glorieta i vam començar a fer l’olleta. No hi havia manera d’encendre el foc, fins que algú va anar a per gasolina i pastilles per encendre foc. Així sí!
Lo roïn del mig any és que la Glorieta estava buida i jo volia veure a molta gent que al final no vaig veure 🙁 No va passar res, perquè per la nit vaig tornar a veure molta gent en el Zoo Loco. Pràcticament tots em preguntaven que si estàvem bé: “sí, fins i tot teníem dos mesos de prova i hem decidit quedar-nos”. La veritat és que s’està molt bé, i per una senzilla raó: les normes es segueixen (fas les hores que toca per a treballar, són puntuals, respectuosos …)
L’endemà no vaig dormir molt. No és que estaguera nerviós, és que havia begut “un poquet” de café. El viatge de tornada va ser més curt, però vaig arribar a casa a la 1 de la nit.
En general el viatge va estar bé. Una polaca amiga d’Ernesto em va preguntar si havia valgut la pena vindre des d’Hamburg. Li vaig contestar que sí. Em vaig alegrar molt de veure a tota la gent. Em vaig alegrar també perquè molta gent em preguntava per Alemanya perquè ens seguia en el blog. També em vaig alegrar de menjar sobrassada 😉
Quant al viatge, crec que és una pallissa. A mi no em va costar tan barat, i és que es veu que l’estiu no ha estat molt calent i com que els alemanys tenen ganes d’anar a zones més càlides, els viatges estan molt cars. Amb aquests preus, val la pena volar amb Air Berlin, que et deixen dur una maleta i damunt et donen menjar en l’avió (i no vas tan apretat).
Segur que m’he deixat alguna cosa, però és que la memòria i l’alcohol no són bons companys…