Hola a tots

Primer, és grat escriure i que algú et seguisca. Així que moltes gràcies a tots per seguir les nostres aventures.

El balanç d’aquestes dues primeres setmanes és molt positiu. Jo en la feina estic molt a gust. Al principi em costava un poc comunicar-me, ja no per l’anglés, sinó per l’accent. Pau i jo treballem en el mateix equip amb un rus i amb un indi, als que ara comence a pillar-los pràcticament totes les paraules. Tenen cadascú un accent de sa mare i de son pare, i coses curioses entre els dos: la w la pronuncien com una v (com si fos l’alemany). La feina és divertida, perquè es tracta de programar tot el rato i a mi això m’agrada. Damunt cada dia aprenc coses noves i, com que soc “el nou” eixa és la meua feina. Una altra cosa bona és l’horari (per ara que encara es fa de nit relativament tard), ja que em pose a les 8 a treballar i acabe a les 16:30 (8 hores més la mitja horeta que parem per a dinar). Quan es faça de nit més prompte, segurament entre abans a treballar. Total els xiquets matinen i només tarde 15 minuts en arribar a la feina.

En quant a la casa i al “dia a dia”, també és molt positiu. Tenim la propietària de la casa baix, i en un principi vam pensar que segurament això ens duria algun maldecap. Més tard també vam pensar que segurament ens podria ajudar molt tenir alguna persona “nativa” prop i a la que poder consultar-li alguna cosa. Resulta que és millor que això: és molt simpàtica i ens deixa fer tot. Damunt li vaig dir que em sabia mal si els xiquets feien molt d’escàndol i em va dir: “són xiquets!”. La casa està molt bé: el pis és de fusta, amb alfombres en totes les habitacions, és relativament gran i amb molta llum (ací totes les finestres són grans). Encara que no tot és positiu: no és la nostra casa, no sabem si estarem en esta més de 2 mesos i tampoc podem fer plans a llarg termini, els xiquets dormen en el mateix llit (de matrimoni) i s’enjugassen massa a l’hora de dormir (i tarden en tranquilitzar-se i adormir-se), i lo pitjor és que no hi ha persianes i matinem molt perquè de bon matí ja entra la llum.

Comentant-ho amb Cristina, lo millor de vindre els 4 junts és que no trobes a faltar a la família. Sí que trobem a faltar als pares, germans i nebodes de Cristina, però “el gruix” de la família el formem els 4 i amb això ja en tenim prou.

Quant als xiquets, podem dir que ací les coses estan molt preparades per als xiquets. Ahir, per exemple, vam anar a obrir-se un compte en el banc i hi havia un “correpassillos”, llibres i puzzles per a xiquets. Els dos volien el “correpassillos” i van començar a barallar-se, però una vegada van tornar en paus, van estar jugant mentre obríem el compte. En l’escola a Guillem està costant-li, perquè no vol separar-se de sa mare. Tampoc és que siga traumàtic, però es queda i al rato comença a preguntar per sa mare. És la primera setmana i és normal. Marc sí que està més a gust, però no pot comunicar-se amb tots els xiquets (només amb 3 o 4 que parlen castellà). De totes maneres, Marc està molt content.

Coses roïns costa de trobar-ne. Per exemple, la vida ací és molt cara. Em costa 58€ un abono mensual per a l’autobús, però només per a 2 zones i per a segona classe. Si vull agafar el Schnellbus (1a classe), he de pagar 1.70€ més per dia. Si vull anar a una altra zona (al centre, per exemple), també he de pagar més. Tenim prop un supermercat, i anàvem a comprar i veiem que era caríssim. Per sort la propietària ens va dir que eixe era molt car i que anàrem a un Aldi que hi ha al carrer del costat, a 800m. Tenia raó, però crec que les coses segueixen sent més cares que en Alcoi.

Una altra cosa roïn és que enguany fem de Cavallers amb el Capità Moro dels Benimerins, i em perdré tots els assajos i presentacions 🙁

Tocarà muntar-se ací la festa 😉

Ahir vam anar a una festa per a xiquets que es feia en un parc (Große Wallanlager). La manera de descobrir la festa va ser prou curiosa: hi havia un cartell en la parada del bus que agafe per a tornar a casa, que posava la mateixa paraula del títol, l’adreça http://kinderkinder.de i el dia 16 de setembre, i quan vaig arribar a casa li ho vaig dir a Cristina:
– Este diumenge fan algo de xiquets
– Però què és?
– Simplement he vist que posava kinder en un cartell i el dia 16.9.2012. Igual pot ser una festa que un lloc on anem a rostir-los, però no ho he entés perquè està en alemany

Quan vam arribar al parc, cosa que no ens va costar molt perquè Hamburg té molt bon transport públic, ja vam començar a veure la magnitud del kinderfest. Entre que el parc és molt gran i hi ha molta gespa, i que hi havia moltes paradetes, semblava que el festival ocupava una superfície com 10 camps de fumbol.

Estava tot molt ben pensat per a xiquets. Les atraccions eren gratuïtes, i el menjar molt barat.

Hi havia molts jocs i de tot tipus: des dels típics castells inflables (però en gran), fins a una espècie de via on es podien tirar amb una planxa de fusta costera cap avall, passant per un taller per a pintar-se les cares super-currat, tallers de pintar, escenaris amb música i teatre, forats en una porteria per a xutar i fer gol, passar pel mig d’una pista on hi ha sacs penjant i menejant-se per a esquivar-los, llits elàstics, llibreria i moltes altres coses que ens deixem…

Ens vam dur un tupper de casa, amb pasta. La veritat és que no ens donem compte de lo bé que mengem fins que no veus com mengen ací. Vam dinar en la gespa. Tot el món tenia uns mantellets per a sentar-se damunt i dinar, però nosaltres encara som principiants en açò i encara no el tenim (i si el temps empitjora com diuen que ho farà, tampoc en tindrem).

En resum, nosaltres i els xiquets s’ho vam passar molt bé. És impressionant veure com es cuiden els xiquets, però Joan em va dir que fa uns anys el govern va fer campanyes de foment de la natalitat i ara estan veient-se els resultats.

Hui he anat a dinar amb Vijaya. Com no podia ser d’altra manera, m’ha dut a un restaurant indi. El dinar estava bo (m’ha dit que no estava picant i tenia raó). M’ha recomanat per a beure una espècie de batut de mango, que estava molt bo, i durant el dinar m’ha dit que si em picava l’arròs amb cigrons (i alguna cosa més) que em beguera el suc perquè no em picara tant la boca.

Tots els dies aprenent alguna cosa. O dos.

Ahir vam anar a empadronar-se a l’Ajuntament d’Altona (un barri d’Hamburg). Mentre Cristina estava tractant amb l’estricta burocràcia alemanya, jo estava intentant que els xiquets no desmuntaren la sala d’espera.

Notava que la gent em mirava, tot i que ací són prou permisius amb els xiquets (és normal que facen soroll: són xiquets). Al momentet ve Cristina: “Els xiquets poden jugar allí”. Efectivament, vaig mirar un racó on posa Spiellen. Vos imagineu que hi haja una sala per a que els xiquets juguen en un ajuntament pel País Valencià? Ací en tenen una. Curiós, si més no.

Be, ja estem empadronats. Ara cal anar a la Jugendamt per a demanar plaça per a l’escoleta dels xiquets. Per a Marc no hi ha problema, però per a Guillem, que encara no té els 2 anys, hem de justificar que estem fent feina o estudiant. Si no, no podrà anar a l’escoleta fins els dos anys. Crec que en aquest país pensen molt en els xiquets: “un menor de dos anys amb qui millor pot estar és amb els seus pares, però si no pot ser, li donarem lloc a una escoleta”.

No escric amb accents perque tinc un teclat angles.

Hem anat a dinar a un lloc on venien pizza al pes. Demanes el tros que vulgues, de moltes pizzes que tenen (quasi totes amb verdura), t’ho pesen i t’ho menges. Tot molt rapid, aixi acabem abans de treballar 🙂

No busqueu l’entrada del primer dia de feina, que no la trobareu!

Ahir vam acabar cansats: va fer bon dia i vam aprofitar per a passejar per Altona. Vam acabar tots moooooolt cansats.

La feina està bé, però ara estan preparant un nou vaixell i anem un poc de cul. Fins i tot la propietària de la casa, que és un sol, es va estranyar que el primer dia em féren anar a treballar. Hui m’he sentit un poc més útil, perquè ja estic fent coses “de trellat”.

En l’empresa hi ha molt bon ambient. A mi m’ha tocat estar amb els frikis (comptant a Pau). Una de les coses bones que té, és la llibertat d’horari: hem de fer 8 hores, però com vulgam. Per exemple: arribe a les 8, parem mitja horeta a dinar en algun dels restaurants que hi ha prop (dinem un plat i begude per uns 8-9€ i n’acabem tips), i cap a les 5:30 cap a casa. Jo visc relativament prop, i en uns 15 minuts arribe en autobús.

Hui, que ha eixit un dia plujós, Cristina ha anat amb el xiquets a comprar i pegar una volta xicoteta. Ens hem comprat un paraigües, al que segur que li treurem molt de profit. Dues frases del gerent, que ens ha dit mentre ens duia a casa: si en Hamburg deixarem de fer coses a l’aire lliure per la pluja, no faríem res. I també: hi ha un dit alemany que diu que no hi ha mal temps, sinó mal abric.

Bona nit, que hui estem cansats i ací no coneixen les persianes.