Si l’acomiadament ha estat genial, l’arribada no podia estar millor. Han vingut Joan i Pau a arreplegar-nos, i Carles i Maria a fer-nos la visita.
En baixar de l’avió la primera sensació ha estat de tranquilitat. L’aeroport és molt silenciós (la ent no crida com en Alacant), ja no teníem els nervis de volar, i encetem la nova vida amb ganes.
La cosa ha canviat a l’horta d’agafar el taxi: ningú volia pujar-nos. Anàvem els 4 amb els meus dos germans, amb 4 maletes, 3 bosses de mà i el carro. Al final Cristina ha posat ordre: “Quin és el problema?” (En alemany, clar) i ens hem repartit en dos taxis (un xiquet en cada) i tot solucionat. Al final hem arribat a casa com si no hagués passat res, excepte per les frenades brusques del nostre taxista que ens han permès veure el parabrises des de ben prop.
La casa… Ai, la casa… Molt millor del que ens esperàvem. Pau i Joan havien vingut abans a deixar alguna cosa per menjar i ens havien enviat algunes fotos. Però és que la casa no té res a veure amb les fotos. És gran: menjador, habitació al costat del menjador amb taula per a menjar, dues habitacions, canviador, cuina i bany. I balcó. Té també un jardinet, però i que ha fet un temps explèndid, no hem baixat.
Fins i tot tenim Internet 🙂
