Si l’acomiadament ha estat genial, l’arribada no podia estar millor. Han vingut Joan i Pau a arreplegar-nos, i Carles i Maria a fer-nos la visita.
En baixar de l’avió la primera sensació ha estat de tranquilitat. L’aeroport és molt silenciós (la ent no crida com en Alacant), ja no teníem els nervis de volar, i encetem la nova vida amb ganes.
La cosa ha canviat a l’horta d’agafar el taxi: ningú volia pujar-nos. Anàvem els 4 amb els meus dos germans, amb 4 maletes, 3 bosses de mà i el carro. Al final Cristina ha posat ordre: “Quin és el problema?” (En alemany, clar) i ens hem repartit en dos taxis (un xiquet en cada) i tot solucionat. Al final hem arribat a casa com si no hagués passat res, excepte per les frenades brusques del nostre taxista que ens han permès veure el parabrises des de ben prop.
La casa… Ai, la casa… Molt millor del que ens esperàvem. Pau i Joan havien vingut abans a deixar alguna cosa per menjar i ens havien enviat algunes fotos. Però és que la casa no té res a veure amb les fotos. És gran: menjador, habitació al costat del menjador amb taula per a menjar, dues habitacions, canviador, cuina i bany. I balcó. Té també un jardinet, però i que ha fet un temps explèndid, no hem baixat.
Fins i tot tenim Internet 🙂
molt be cris! aixina m´agrà que poses ordre. avore ixos que s´han pensat!!!!! vols que es peguem una…….?
Jordi!!! m’alegre que el viatge haja anat bé i que us agrade la casa.
Molts besets per a Cristina i per als dos solets que teniu de part de Mario i meua.
No foto router = no internet a casa
Si que hi ha internet a casa, però és una wifi compartida amb els 3 veïns que som. Va vindre la propietària i ens va dir la contrasenya. No està malament: són 12 MB, però en casa en tenia 65 i es nota la diferència, sobretot en la pujada.
Resulta un poc estrany no tindre un cable on poder connectar un NAS, per exemple, però s’apanyem.