Hola a tots

Primer, és grat escriure i que algú et seguisca. Així que moltes gràcies a tots per seguir les nostres aventures.

El balanç d’aquestes dues primeres setmanes és molt positiu. Jo en la feina estic molt a gust. Al principi em costava un poc comunicar-me, ja no per l’anglés, sinó per l’accent. Pau i jo treballem en el mateix equip amb un rus i amb un indi, als que ara comence a pillar-los pràcticament totes les paraules. Tenen cadascú un accent de sa mare i de son pare, i coses curioses entre els dos: la w la pronuncien com una v (com si fos l’alemany). La feina és divertida, perquè es tracta de programar tot el rato i a mi això m’agrada. Damunt cada dia aprenc coses noves i, com que soc “el nou” eixa és la meua feina. Una altra cosa bona és l’horari (per ara que encara es fa de nit relativament tard), ja que em pose a les 8 a treballar i acabe a les 16:30 (8 hores més la mitja horeta que parem per a dinar). Quan es faça de nit més prompte, segurament entre abans a treballar. Total els xiquets matinen i només tarde 15 minuts en arribar a la feina.

En quant a la casa i al “dia a dia”, també és molt positiu. Tenim la propietària de la casa baix, i en un principi vam pensar que segurament això ens duria algun maldecap. Més tard també vam pensar que segurament ens podria ajudar molt tenir alguna persona “nativa” prop i a la que poder consultar-li alguna cosa. Resulta que és millor que això: és molt simpàtica i ens deixa fer tot. Damunt li vaig dir que em sabia mal si els xiquets feien molt d’escàndol i em va dir: “són xiquets!”. La casa està molt bé: el pis és de fusta, amb alfombres en totes les habitacions, és relativament gran i amb molta llum (ací totes les finestres són grans). Encara que no tot és positiu: no és la nostra casa, no sabem si estarem en esta més de 2 mesos i tampoc podem fer plans a llarg termini, els xiquets dormen en el mateix llit (de matrimoni) i s’enjugassen massa a l’hora de dormir (i tarden en tranquilitzar-se i adormir-se), i lo pitjor és que no hi ha persianes i matinem molt perquè de bon matí ja entra la llum.

Comentant-ho amb Cristina, lo millor de vindre els 4 junts és que no trobes a faltar a la família. Sí que trobem a faltar als pares, germans i nebodes de Cristina, però “el gruix” de la família el formem els 4 i amb això ja en tenim prou.

Quant als xiquets, podem dir que ací les coses estan molt preparades per als xiquets. Ahir, per exemple, vam anar a obrir-se un compte en el banc i hi havia un “correpassillos”, llibres i puzzles per a xiquets. Els dos volien el “correpassillos” i van començar a barallar-se, però una vegada van tornar en paus, van estar jugant mentre obríem el compte. En l’escola a Guillem està costant-li, perquè no vol separar-se de sa mare. Tampoc és que siga traumàtic, però es queda i al rato comença a preguntar per sa mare. És la primera setmana i és normal. Marc sí que està més a gust, però no pot comunicar-se amb tots els xiquets (només amb 3 o 4 que parlen castellà). De totes maneres, Marc està molt content.

Coses roïns costa de trobar-ne. Per exemple, la vida ací és molt cara. Em costa 58€ un abono mensual per a l’autobús, però només per a 2 zones i per a segona classe. Si vull agafar el Schnellbus (1a classe), he de pagar 1.70€ més per dia. Si vull anar a una altra zona (al centre, per exemple), també he de pagar més. Tenim prop un supermercat, i anàvem a comprar i veiem que era caríssim. Per sort la propietària ens va dir que eixe era molt car i que anàrem a un Aldi que hi ha al carrer del costat, a 800m. Tenia raó, però crec que les coses segueixen sent més cares que en Alcoi.

Una altra cosa roïn és que enguany fem de Cavallers amb el Capità Moro dels Benimerins, i em perdré tots els assajos i presentacions 🙁

Tocarà muntar-se ací la festa 😉